Trasllat del bloc

Per problemes tècnics, he cambiat el bloc d'espai.
Apartir d'ara el trobareu a:

francescserrat.wordpress.com

Us hi espero !!!

Ubicació final per el Telescopi E-ELT

En l'ultim post, parlant dels exoplanetes, vaig fer referencia al gran telescopi europeu ( E-ELT ), dient que la seva futura ubicació seria, o Xile, o les illes Canàries.
Doncs be, la seva ubicació final serà Xile.
Ahir es va fer oficial la decisió presa per la ESO ( Observatori austral europeu ), i no ha sentat gaire be al govern espanyol ( Normal ).
Aprofitarem el post per explicar que el telescopi serà el mes gran construït mai, amb un mirall de 42 metres de diàmetre, i una resolució 15 vegades millor que el telescopi espacial Hubble.
Apart del estudi dels exoplanetes, el telescopi també servira per estudiar la misteriosa matèria fosca ( que es creu es la responsable de l'acceleració de l'expansió del univers ).
Llastima que al final no el montin a les Canàries, ara ja no podré deixar el currículum....

Exoplanetes per a principiants

Què són els exoplanetes?

Els planetes extra-solars (o exoplanetes) són planetes que orbiten altres estrelles diferents del sol. El primer d'ells es va detectar el 1995 i ara sabem de l'existència de més de 400 exoplanetes.

Els més petits exoplanetes són un parell de vegades més gran que la Terra, i molts són diverses vegades més gran que Júpiter. El fet que la majoria d'aquests planetes són molt més grans que la Terra es pensa que és perquè els planetes massius són actualment molt més fàcils de detectar que els petits.

Com es detecten?

Fins fa poc no ha estat possible veure els exoplanetes directament, ja que són a grans distàncies i en general eclipsats per la seva estrella mare, per aquest motiu s'utilitzen altres formes de detecció.

Els mètodes amb més èxit han estat els de mesurar la caiguda en la brillantor d'una estrella quan un planeta es mou davant d'ell, o en detectar el "balanceig" en la posició d'una estrella causada per l'estirada gravitatoria d'un planeta.

A causa del efecte Doppler rebem la llum de l'estrella a una longitud d'ona més llarga, ja que es mou una mica lluny de la Terra i en una longitud d'ona més curtes a mesura que avança cap a nosaltres, la forma en que canvia la longitud d'ona es pot utilitzar per calcular la massa de la planeta.



Quan una estrella es mou cap a un observador, els intervals entre les ones de llum descendeix de forma consecutiva, i la llum es detecta amb una major freqüència (o longitud d'ona). A mesura que s'allunya l'augment de intervals i la llum es detecta una freqüència més baixa (o menor longitud d'ona). L'import pel qual aquests canvis depèn de la rapidesa amb que l'estrella es mou, que a la vegada, depèn de la massa del planeta.

Podrien mantenir la vida?

Es pensa que la vida requereix aigua líquida, així que les condicions han de ser perfectes (ni molt calent, i no massa fred). La distància d'una estrella a la qual un planeta podria estar a la temperatura correcta és conegut com la "Zona rínxols d'Or ", o més prosaicament la zona habitable. Això varia amb la mida de l'estrella (per a les estrelles més grans i més calentes és més lluny). Els candidats més coneguts de planetes que es troben en zones habitables son en l'òrbita de nanes vermellas, unes estrelles amb una massa inferior a la meitat del sol.

El Telescopi Europeu Extremly Large Telescope - un telescopi revolucionari que serà el més gran del món amb un mirall de 42 m de diàmetre - i el Telescopi Espacial James Webb buscarà planetes semblants a la Terra, entre els exoplanetes que s'ha anat descobrint.



El Telescopi Europeu estarà ubicat o a Xile o a les Illes Canàries i s'espera que estigui acabat el 2016. Ens donarà un millor coneixement de l'espai, fins i tot millor que el telescopi espacial hubble.

El sol vist a través del satèl·lit SDO

El passat 11 de febrer la Nasa va llençar el satèl.lit SDO ( Solar Dynamics Observatory ) per estudiar el clima espacial i la seva interrelació amb la Terra.
La veritat es que els vídeos valen molt la pena, mai fins ara havíem pogut veure el sol amb tant detall. Es una noticia importantíssima, que suposo passara desapercebuda entre tant futbol i corruptela política, però... resulta que el sistema solar depèn única i exclusivament del sol, aixi que val la pena saber-ne com més coses millor.

En el primer vídeo podem veure un filament solar espectacular durant una erupció fallida, on el material expulsat torna a caure dins el sol pel seu propi pes.
El diàmetre de la terra es 100 vegades menor que el del sol, doncs be, veient les imatges, dins l'erupció cabrien unes 15 terras posades en fila d'esquerra a dreta:



Aquí es veu una erupció solar. L'atmosfera solar i els seus gasos ionitzats son expulsats violentament. Els colors representen diferents temperatures (2, 1.6 i 1 milió de º C) obtingudes amb diferents filtres:



Una altra presa de l'erupció on també veiem els camp magnètics, una miríada "d'imants solars", repartits per la superfície del Sol: aquestes regions blanques (pols positius) i negres (negatius) en un fons gris. Per això, recorrem les diferents capes de l'atmosfera pujant en alçada i temperatura:



Les imatges originals no tenen color. S'han escollit diferents colors per representar diferents filtres o temperatures. Els vídeos en el seva millor qualitat els podeu trobar en aquest enllaç. Cliqueu, de veritat val la pena.

L'univers elegant

Brian Greene "L'Univers Elegant. Supercordes, dimensions ocultes i la recerca d'una teoria final", de l'Editorial Crítica.Barcelona. 2007.
En aquest llibre s'ens explica com amb el naixement de la teoria de cordes es va aconseguir un avanç importantíssim, un principi de compatibilitat entre les dues grans teories actuals de la física, la relativitat general i la mecànica quàntica que semblaven incompatibles. La presumpció que les partícules no eren puntuals sinó el resultat d'una corda vibrant, eliminava els molestos infinits associats als camps propers a les partícules puntuals, a més introduïa de forma natural a la partícula missatgera de la gravetat: el gravitó, una partícula de massa zero i spin 2, predita per la relativitat general. La teoria de cordes resultava ser una teoria quàntica i gravitatòria.
Des dels inicis de la teoria de cordes, com una mena de entelèquia matemàtica per explicar les interaccions entre els components dels hadrons (nucleons, com protó i neutró), fins a la seva proliferació en cinc tipus diferents de teories i el naixement de la teoria M que les engloba, l'aventura científica que suposa ha captivat a milers de científics de tot el món. Involucra la física amb les matemàtiques més abstractes, que encara no han estat descobertes, i en aquesta intricada camí trobem un veritable geni en ambdues disciplines: Edward Witten.
En el camí s'ha trobat una estranya simetria anomenada dualitat T, o de radi gran / radi petit, per la qual les propietats físiques de cert tipus de corda, en un univers dotat d'una dimensió circular de radi R, són absolutament idèntiques a les propietats físiques d'un altre tipus de corda en un univers dotat d'una dimensió circular de radi 1 / R. Les cinc teories de cordes existents, juntament amb la teoria M, hi ha duals entre si i unides en un sol marc teòric.
Les onze dimensions espai-temporals de la teoria M i la forma en què s'enrotllen les dimensions ocultes en els espais de Calabi-Yau ens indiquen que la unitat cosmològica de les forces fonamentals s'aconsegueix més fàcilment utilitzant el marc de la teoria M. Però les cordes ja no estan soles, la teoria M inclou altres objectes: membranes vibratòries bidimensionals, bombolles tridimensionals que s'ondulen, anomenades tribranas, i a més una gran quantitat d'altres ingredients diversos.
Es un magnific llibre de divulgació física, per a tots el públics ( sense matemàtiques, vaja, apte per a tota la població ).
Per a la gent amb disfuncionalitats neuronals o dificultats per a la lectura, aquí teniu uns enllaços al documental "l'univers elegant" basat en el llibre.

Parte 1, El sueño de Einstein
Parte 2, La clave está en la cuerda
Parte 3, Bienvenido a la 11ª dimensión

Descobert un nou element

Científics de Rússia i els EUA han observat l'existència fugaç d'un nou element amb 117 protons, produïda pels ions de calci al ser disparats contra un objectiu radioactiu. El descobriment omple un buit notable a la taula periòdica i reforça la idea que els nuclis superpesats rics en neutrons podrien ser molt estables, potser amb temps de vida de molts milions d'anys.

Abans de 1930 la taula periòdica es va omplir completament amb elements naturals, el més pesat va ser l'urani amb 92 protons. Des de llavors els experiments de física nuclear han donat 26 elements més. A principis de la dècada de 1990 els científics del laboratori GSI a Darmstadt, Alemanya, van sintetitzar els elements 107 al 112, i en els experiments del l'última dècada l'Institut Conjunt per a la Recerca Nuclear a Dubna, Rússia, han afegit els elements 113-116 i 118.

Els descobriments van ser fets per Dubna disparant raigs del rar isòtop del calci-48 contra objectius d'ions pesants. Tenit una alta proporció de neutrons a protons (28 versus 20), el calci-48 es fusiona amb nuclis blancs de forma més fàcil perquè no troba repulsió de Coulomb. Però també produeix més elements pesants de neutrons que altres tipus de projectils, la qual cosa és significatiu perquè el shell-model del nucli prediu que els elements superpesats es tornen més estables quan tenen més neutrons - assolint un pic, o "illa d'estabilitat ", a 184.

Fins ara, però, l'element 117 es va mantenir sense descobrir. Això és així perquè el material necessàri per la seva producció - berkeli-249 - és en si molt difícil de generar. Però els científics de Dubna i el Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia han produït 22 mg de la substància després de completar un programa experimental de dos anys que va incloure una intensa irradiació de neutrons. Després de preparar el berkeli 249, els investigadors el van bombardejar amb calci-48 durant 150 dies, utilitzant el ciclotró d'ions pesants de Dubna.

Oganessian i els seus companys van observar els signes reveladors de les cadenes de desintegració de dos isòtops de l'element 117 - una d'elles amb 176 neutrons i els altres 177.

Curiosament, el nou element 117 amb 177 neutrons,( l'isòtop més ric en neutrons produït fins ara ), té una vida mitjana (a 78 μs) que és 87 vegades més llarg que el de l'element 118 amb un neutró menys. A més, els isòtops nous de 115, 113, 111, 109 i 107 observats a Dubna, cada un té un o dos neutrons més dels isòtops d'aquests elements detectats prèviament i la seva vida mitjana es 2.5-42 vegades més.

El planeta pla

Es tracta d'un curiós exercici geomètric que, a la meva manera de veure, ens intenta mostrar què passaria si ens trobem amb una quarta dimensió. Però com això és certament complicat, és millor centrar-nos al cas que ens presenta el vídeo: què passa quan un ésser tridimensional es topa amb un planeta bidimensional.

La senyal WOW

Senyores i senyors, amb vostès la senyal WOW.
En el post del projecte SETI us he parlat de la senyal wow, i que es aixo?
El WOW es el nom amb que es coneix l'únic missatge rebut a data d'avui que podria tenir un origen extraterrestre enviat per éssers intel·ligents.
El 15 d'agost de 1977, a les 23:16, el radiotelescopi bigear, va rebre durant exactament 72 segons, una senyal de radio d'origen desconegut, provinent de la zona oest de la constel·lació de sagitari amb una intensitat 30 vegades superior al soroll de fons rebut normalment.
La senyal va ser registrada en una secció de paper continu. Tres dies desprès, el professor Jerry Ehman, de la universitat d'Ohio, que treballava com a voluntari al projecte SETI, ho va trobar, i de la sorpresa, va escriure WOW, al costat de la senyal. D'aquí el nom de "Senyal WOW".
A dia d'avui, encara no se sap si la senyal es d'origen extraterrestre o nomes una anomalia.
Tots els intents posteriors d'obtenir un altre senyal de la mateixa regió del espai han resultat infructuosos.
Tenim veïns a la constel·lació de sagitari? No estaria malament, oi?

Projecte SETI i homes verds.

No es pot parlar de l'equació de Drake, sense parlar del projecte SETI (Search for Extraterrestrial intelligence ). L'impulsor d'aquest projecte es, com no, Frank Drake i l'universitat de Berkeley.
A primera vista, el projecte pot semblar una "frikada", però, resulta que el patrocinador es ni mes ni menys que la NASA, si si. Ara la cosa cambia oi?
El projecte SETI busca rastres de vida intel·ligent analitzant senyals electromagnètiques capturades per diversos radiotelescopis. A data d'avui no s'ha trobat ni rastre de vida intel·ligent, a excepció de la "senyal WOW" ( mes endavant us ho explico ).
A mes, es un projecte on hi col·laboren milions de persones de tot el mon. Com? Amb la xarxa BOINC (Berkeley Open Infrastructure for Network Computing), un sistema que permet que usuaris d'arreu del mon es descarreguin paquets d'informació captats pel super radiotelescopi de Arecibo, i, mentre l'ordinador esta inactiu, analitza les dades.
Hi ha mes de 5 milions d'usuaris repartits en 200 països, ajudant amb el projecte. El 4 de desembre de 2006 el programa operava a 310 teraflops.
Si algú esta interessat en col·laborar, us podeu descarregar el programa en aquesta pagina:
http://setiathome.berkeley.edu/

Sense Paraules

Senzillament genial !!!
El ultimo big bang me pillo en misa !!!!

Equació de Drake i vida extraterrestre.

Hi ha vida extraterrestre?
Per tal de contestar aquesta pregunta, el radioastronom Frank Drake va idear una equació amb el propòsit de intentar estimar la quantitat de civilitzacions amb possibilitats de conèixer la manera d'emetre i rebre emissions de radio detectables.
L'equació, que va ser ideada l'any 1961, identifica els factors específics que, es creu, tenen un paper important en el desenvolupament de les civilitzacions. Tot i que en l'actualitat no hi han dades suficients per resoldre la equació, la comunitat científica ha acceptat la importància com a primera aproximació teòrica al problema, i diferents científics l'han utilitzat com a base per a plantejar diferents hipòtesis.

Pensem que el nostre sol es nomes una estrella de les estrelles observables del nostre univers i la via lactea es nomes una de les 500.000.000.000 galàxies del univers. Aixi doncs, a primera vista, sembla que hi ha d'haver molta vida extraterrestre !!! Però... no. Ara veurem el per que.

L'equació de Drake diu:

On N representa el nombre de civilitzacions que es podrien comunicar a la nostra galàxia.

Ara analitzem els factors que formen l'equació:

• es el ritme anual de formació d'estrelles "adequades" a la galàxia per tenir vida al seu sistema solar.

• es la fracció d'estrelles que tenen planetes en orbita.

• es la fracció d'aquests planetes orbitant dins la "ecosfera" ( es a dir, en una orbita suficientment allunyada de l'estrella per no ser massa calent, i suficientment aprop com per no ser massa fred per albergar vida ) de l'estrella.

• es la fracció de planetes dins la ecosfera que han desenvolupat vida.

• es la fracció de planetes dins la ecosfera amb vida, que han desenvolupat vida intel.ligent.

• es la fracció de planetes dins la ecosfera amb vida intel.ligent, que ha desenvolupat una civilització capaç de crear tecnologia e intenta comunicar-se.

• es el lapusus de temps, mesurat en anys, durant el qual una civilització intel.ligent i comunicativa pot existir.

Amb aquest paràmetres, Drake, va fer una estimació inicial del possible nombre de civilitzacions intel·ligents que poden haver a la via lactea. Ho va fer assignant els següents valors a cada paràmetre ( cal dir, que el resultat es sorprenent. ):

• ( 10 estrelles es formades per any )

• ( la meitat d'aquestes estrelles tenen planetes orbitant )

• ( cada una de les estrelles amb planetes te 2 planetes orbitant )

• ( el 100% d'aquests planetes poden desenvolupar vida )

• ( nomes el 1% desenvoluparia vida inteligent )

• ( nomes el 1% d'aquesta vida inteligent es podria comunicar )

• ( cada civilització perduraría 10.000 anys transmatent missatges )

Ara apliquem els valors a la equació:

Doncs si, nomes 10 possibles civilitzacions detectables en 500.000.000.000 galàxies.

No cal dir, que tant l'equació com el resultat donat per Drake va ser causa d'un munt de controvèrsies i discussions dins la comunitat científica.
Degut a la falta d'evidències i al avanç de la tecnologia, avui en dia els paràmetres han anat variant.
La Nasa i l'Agencia espacial europea, han detectat que el nombre de producció d'estrelles adequades per al desenvolupament de vida es de 7 per any. Tenint en compte que les estrelles aptes per a la vida son les de tipus K y G, i que el 12,1% son del tipus K i 7,6% son del tipus G, llavors nomes el 19,7% d'aquestes 7 estrelles son "apropiades" per al desenvolupament de vida intel.ligent. Aixo encara redueix mes les possibilitats de contactar amb vida intel.ligent.
Aixi doncs, encara que l'univers conegut sembla immens, les possibilitats de trobar altre vida intel.ligent son molt escasses. Sent aixi, si hi hagués alguna civilització que ens visites, dubt-ho molt que es dediques a abduir grangers de wisconsin per fer-los exploracions amb sondes anals !!!

Un video de les primeres col.lisions al LHC

Al video es pot veure l'estructura física de l'experiment CMS i una col.lisió observada el pasat 30 de març al LHC a 7 TeV.

Imatges de la primera col.lisió al LHC

Aquí es pot veure les imatges publicades a la web del cern de la primera col.lisió al detector CMS ( Compact Muon Solenoid ) del LHC. El punt groc d'on surten totes les trajectòries es el punt d'impacte dels protons, i les barres de colors blaus i vermells corresponen als calorímetres que mesuren l'energia. Ara s'ha d'esperar als anàlisis del equip de físics i veure quins resultats s'obtenen.

Antimatèria

Dedicat a en quark



Aquest dies tothom esta pendent del Cern degut al experiment del LHC i el Higgs. Però no nomes del Higgs viu el Cern !!!
També estan creant i estudiant la antimatèria. I, que es la antimatèria? Doncs ni mes ni menys que la matèria feta d'antipartícules.
Si. Es una resposta molt curta, aixi que intentarem ampliar-la una mica.
Tot va començar amb en Paul Dirac ( l'home de la foto ) el 1928.



Dirac era un físic teòric genial, que fent càlculs intentant unificar la relativitat i la quàntica matemàticament va trobar el que ara anomenem "equació de Dirac". Una equació, el resultat de la cual descrivia un electró, però, amb dues solucions diferents. Una negativa, que descrivia l'electro que coneixem, i un altre totalment simètrica però positiva ( oooohhhhh !!! ).
Aixi dirac va concloure que si les equacions no mentien ( que no solen fer-ho ), en algun lloc tenia que existir una partícula idèntica al electró però amb carrega positiva, i... uns cinc anys desprès d'aquesta predicció es van observar per primera vegada els positrons ( electrons de carrega positiva ).
Doncs be, si existien els positrons, també la resta de partícules que formen la matèria havien de tenir una partícula simètricament igual però de diferent carrega. I aixi es.
I ara ve quan la gent es pregunta: doncs si hi ha antimatèria, on es?
Tornem al Big Bang. Tal i com ho coneixem avui en dia, ara fa uns 14 bilions d'anys, tot va començar en un estat de temperatura i densitat infinits. Tot era energia concentrada en un punt fins que, "bang" !!! I l'univers es va començar a expandir i refredar-se. I per una certa quantitat d'energia es va transformar en matèria, mentre que un altre quantitat es va transformar en anti-materia.
Aquí cal dir que quan una partícula de matèria topa amb la seva antipartícula, ambdues es destrueixen formant energia. Llavor, si durant el big bang es va crear tant matèria com antimatèria, si hagués estat del tot simètric, les partícules de matèria i antimatèria s'haguessin estat destruint unes a altres creant energia fins arribar a un punt d'equilibri tèrmic on res existiria.
Però evidentment no va ser aixi, per que, existim !!!
Aixi doncs, que? Una asimetria en les lleis de la natura. Per cada mil milions d'antiparticules, es van formar mil milions mes una partícules de matèria. Aquests milers de milions de partícules es van aniquilar entre elles, però la resta de partícules de matèria que no tenien parella, van sobreviure creant els primer àtoms, planetes, galàxies i l'univers tal i com el coneixem ara.
Aixo es sap que es aixi gracies a les probes de fons de radiació de microones. Aquest fons son els fotons que ens arriben a la terra des-de l'altre extrem de l'univers, i que es van generar dins la "sopa" de partícules i antipartícules. Per cada partícula que s'observa de matèria a la galàxia, es poden comptar mil milions de fons de radiació de microones.
Però be, la pregunta era, on es ara l'antimatèria? Doncs la resposta es, enlloc.
La unica antimatèria que existeix es la que es crea artificialment en laboratoris con el Cern.
Però es una cosa tremendament complicada.
En les col.lisions del accelerador, es crea tant matèria com antimatèria, però aquesta ultima, en topar amb qualsevol partícula de matèria, es destrueix. Llavors el que es fa, es, mitjançant camps electromagnètics, s'ailla l'antimatèria, i es refreda fins pràcticament frenar-la. I ajuntant antielectrons i antiprotons han arribat a crear antihidrogen, i actualment, tot i que quasi tots els recursos estan posats en trobar el Higgs, una part del Cern esta experimentant amb l'antihidrogen.
Com afecta la gravetat a l'antimatèria? existeix l'antigravetat? Podrà l'antimatèria alguna dia ser una font d'energia neta i viable?
Aixo nomes el temps ho dirà, però actualment, la tecnologia de l'antimatèria ja s'aplica als hospitals amb la Tomografia d'emissio de positrons, per detectar el càncer. I el que fan es injectar al pacient un material radioactiu que al desintegrar-se dins el cos, emet un positró. Aquest, al estar dins el cos, troba matèria i s'aniquila creant un foto, que es detectat pel receptor creant una imatge de l'interior del cos.
Curiós, no?

I que redimonis es el bosó de Higgs?

Avui algú m'ha preguntat perquè l'experiment del LHC es tan important. Jo li he respost: doncs per trobar el bosó de higgs. I ell s'ha quedat mirant amb cara de no entendre res.
Aixi doncs, crec que val la pena explicar de forma breu, que es el bosó de higgs.

Doncs és, ni mes ni menys, la peça fonamental que falta per a encaixar el model estàndard de la física de partícules. M'explico: Des de fa desenes d'anys els físics han anat trobant i caracteritzant totes les partícules fonamentals que existeixen (quarks, electrons, gluones, muones, etc...), i formulant les lleis que regeixen les seves propietats i comportament. Tot això constitueïx un model estàndard que els encaixa molt bé, si no fos per un lleuger detall: segons les seves equacions aquestes partícules no tenen massa! Com? Si; el model estàndard tal com es troba en aquests moments no pot explicar ni la gravitació ni per qué algunes partícules posseïxen massa (com l'electró o un quark) i unes altres no (com el fotó).
Bé, sí pot explicar-lo, sempre que existeixi una partícula hipotètica anomenada... bosó de Higgs, que seria la responsable de donar massa a la resta de partícules. Així encaixaria tot (o gairebé). El bosó de Higgs no ha estat detectat experimentalment encara, però el model estàndard el prediu, i tot apunta que quan el LHC sigui capaç de rastrejar la regió d'energies en la qual se suposa es troba el bosó de Higgs, el trobarà.



I si no el troba? Doncs potser ens haurem de replantejar el model estàndard de física de parícules.

LHC

Avui, dia 30 de març de 2010, el LHC ha aconseguit estabilitzar, enfocar i fer col·lisionar dos feixos de protons a 3,5 TeV cada un, aconseguint per primera vegada a la historia de la humanitat col·lisions a 7 TeV dins un laboratori i recrear els instants posteriors al Big Bang.

A la tarda d'avui, LHC ha estat funcionant amb dos feixos estables i generant col·lisions durant mes de una hora, durant la cual, els diferents detectors repartits pel LHC han registrat milers d'esdeveniments.

Si tot va be, l'accelerador treballarà amb aquesta energia durant els pròxims dos anys. Desprès pararà durant uns mesos per preparar-se per la següent ronda doblant l'energia, es a dir, a 14 TeV. Pensem que 1 ev equival a l'energia cinètica d'un electró al ser accelerat per una diferencia de potencial en el buit de 1 volt. Per tant, .

Aquest ha estat un moment molt esperat, les dades que ja s'estan recollint podrien cambiar la concepció de la física i la percepció que tenim del univers.

Perquè no ens podem tele-transportar?

A tots ens agradaria poder disposar d'un sistema de tele-transport. Seria una manera molt rapida de desplaçar-nos entre grans distancies en un temps record. Però el tele-transport topa amb la realitat de les lleis físiques, que, ara com ara, neguen la seva existència.
El primer que caldria per tele-transportar-nos, seria descompondre el esser humà en els àtoms que el componen, cosa que requereix una grandiosa quantitat d'energia, similar a la de una bomba atòmica, amb totes les desastroses conseqüències que aixo suposaria.
Per obtenir tal quantitat d'energia, el cos humà s'hauria d'escalfar fins a temperatures molt elevades.
A més a més, els àtoms s'haurien de moure junts i molt lentament. Seria tremendament complicat fer-ho individualment i altes velocitats.
Una solució a aquest problema seria registrar la posició de cada àtom i la seva activitat. Desprès, transportar la informació a un altre grup d'atoms en el lloc on ens volguéssim tele-transportar per fer una nova copia. No seria ben be un tele-transport, sinó una duplicat de la persona. Clar que sempre es podria eliminar a un....
Seria un possibilitat interessant, però topem amb una llei fonamental de la mecànica quàntica: El principi d'incertesa de Heisenberg, on s'afirma que, a nivell atòmic, es impossible registrar on es i que esta fent cada àtom d'un cos al mateix temps.
Aixi doncs, almenys de moment, el tele-transport haurà d'esperar.

Moviment amb acceleració constant

El moviment d'una partícula que te acceleració constant es molt corrent a la natura. Per exemple, prop de la superfície de la terra tots els objectes cauen verticalment amb acceleració de la gravetat constant ( sempre que es pugi despreciar la resistència de l'aire ). Si una partícula te una acceleració constant a, la seva acceleració mitja en qualsevol interval de temps es també a. Es a dir:

Si la velocitat es en el temps t=0 i v al cap de cert temps t, la acceleració corresponent es:

Si reajustem algebraicament aquesta equació obtenim v en funció de t:

Per una acceleració constant, la velocitat varia linealment amb el temps i la velocitat mitja es el valor mig de les velocitats inicial i final. ( Aquesta relació es valida nomes si la acceleració es constant.) Si es la velocitat inicial y v la velocitat final, la velocitat mitja serà:

El desplaçament serà:

Podem eliminar v substituint de la equació

Per tant el desplaçament es:

El terme representa el desplaçament que tindria lloc si a fos 0 i el terme es el desplaçament addicional degut a la acceleració constant.
Eliminant t de i s'obté una expressió entre , a, v i .
De la equació , i substituint en obtenim:

es a dir:

Aquesta ultima equació es molt útil, per exemple, si es tracte de determinar la velocitat d'una pilota que s'ha deixat caure des-de certa altura x quan no ens interessa saber el temps de caiguda.