Estem a l'ultima temporada de la serie
LOST, tots pendents del final. La gran pregunta que tothom es fa és, com acabarà?
Analitzant la serie
desde un punt de vista
científic, cal dir que tot gira entorn a un efecte de la
mecànica quàntica anomenat "efecte casimir". Aquest fenomen a estat demostrat en la vida real i consisteix en que dos objectes
metàl.lics separats per una distància
mínima comparada amb la dels objectes s'atrauen mitjançant una força que
apareix per efecte del buit
quàntic.
En la sèrie, en un
vídeo de la iniciativa
dharma, apareix un
personatge, el doctor Edgar
Halliwax, i fa referència a una "
matèria exòtica" que estaria acumulada en un punt de la illa creada gràcies al efecte casimir.
Ara pensem en la relativitat
general d'einstein. La
teoria diu que l'estructura del espai-temps
admet el concepte de "forat de cuc". Imagina una fulla de paper que represent l'espai-temps. La terra està en un extrem del paper, i al altre, una
galàxia a bilions d'any llum. Si per alguna
Raó, la fulla es doblegues, el punt on es troba la terra, i el punt on es troba l'altre
galàxia s'acostarien fins tocar-se i es
podrien connectar a traves d'un forat de cuc.
En la
teoria, els forats de cuc son
coneguts desde el 1917 com a solucions matemàtiques a les equacions d'einstein, i es creu, que de
produir-se, no serien estables, es col.lapsarien al entrar en contacte amb la
matèria comú que coneixem.
Però, si
existís una
matèria amb propietats diferents a la
matèria coneguda, es a dir, que en comptes de ser atreta per les
forces electromagnètica fos
repel·lida, el forat de cuc seria estable.
Aquesta
matèria podria ser la "
matèria exòtica", a la que es referixen a la serie, i podria estar
inspirada en la "
antimatèria", una
Massa formada de
antipartícules i amb propietats diferents a la
matèria que coneixem.
L'antimateria es real, al institut CERN de suïssa, s'ha pogut recrear, i s'esta
experimentat amb ella.
Tot aixo ens porta a la
conclusió que, en la sèrie, l'illa es capaç de crear forats de cuc i fer que els
personatges viatgin en el temps, fent
possible la
creació de dues
lineas temporals en dues realitats diferents.
La
qüestió es, com acabarà?
Serà un final amb una base
científica solida com ha estat fins ara la sèrie? Esperem que si !!!
Apart de la trama principal de la sèrie, amb els
viatges temporals, trobem tot una sèrie de referències
científiques fascinants.
4 8 15 16 23 42. Aquests
números no deixen de
aparèixer en tota la sèrie i son una clara referència a la equació
Valenzetti. Aplicada al context de la sèrie, farien referència a la
predicció de la
destrucció del esser
humà ( 4 anys, 8
mesos, 15 dies, 16 hores, 23 minuts i 42 segons. )
Un altre curiositat, son els noms d'alguns personatges.
Daniel Faraday (un jove físic a la sèrie que aparentment
entén que
passa a l'illa ) una clara referencia a
Michael Faraday, físic investigador de l'electromagnetisme.
George Minkowski ( oficial de comunicacions del vaixell que arriba a l'illa )
Hermann Minkowski, matemàtic especialista en la teoria de la relativitat.
Eloise Hawking ( mare de Daniel Faraday a la serie ) una clara
al·lusió a
Stephen Hawking.
Potser el gran triomf de la sèrie es com ficció i realitat es fonen en una fina
línia quasi imperceptible per l'espectador, sobretot per l'espectador amb inquietuds
científiques.
Haurem d'esperar fins al Maig per saber com acaba tot i veure si es resolen els misteris de la illa. Jo crec, donats els precedents que tot
tindrà molt a veure amb la
teoria del
suïcidi quàntic.
Temps al temps.
en relació al sistema de coordenades A i aquest es mou amb velocitat 
en relació a un altre sistema de coordenades B, la velocitat de la partícula relativa a B es:
es igual a la velocitat vectorial a l'aigua 
més la velocitat de l'aigua relativa a la riba 
:
, on haguem escollit la direcció de la corrent en sentit positiu.
es la velocitat de la llum al buit. En tots els casos del dia a dia amb objectes 
. La derivada de 
.
representa la pendent de la recta tangent a la grafica de 
.
i que es tangent a la gràfica de 
quan 
s'aproxima al valor 0.
aleshores podem dir que 
