El gat de Schrödinger

Trasllat del bloc

2010-05-01T12:21:00.002+02:00

Per problemes tècnics, he cambiat el bloc d'espai.
Apartir d'ara el trobareu a:

francescserrat.wordpress.com

Us hi espero !!!

Ubicació final per el Telescopi E-ELT

2010-04-28T11:49:00.009+02:00

En l'ultim post, parlant dels exoplanetes, vaig fer referencia al gran telescopi europeu ( E-ELT ), dient que la seva futura ubicació seria, o Xile, o les illes Canàries.
Doncs be, la seva ubicació final serà Xile.
Ahir es va fer oficial la decisió presa per la ESO ( Observatori austral europeu ), i no ha sentat gaire be al govern espanyol ( Normal ).
Aprofitarem el post per explicar que el telescopi serà el mes gran construït mai, amb un mirall de 42 metres de diàmetre, i una resolució 15 vegades millor que el telescopi espacial Hubble.
Apart del estudi dels exoplanetes, el telescopi també servira per estudiar la misteriosa matèria fosca ( que es creu es la responsable de l'acceleració de l'expansió del univers ).
Llastima que al final no el montin a les Canàries, ara ja no podré deixar el currículum....

Exoplanetes per a principiants

2010-04-26T16:46:00.019+02:00

Què són els exoplanetes?

Els planetes extra-solars (o exoplanetes) són planetes que orbiten altres estrelles diferents del sol. El primer d'ells es va detectar el 1995 i ara sabem de l'existència de més de 400 exoplanetes.

Els més petits exoplanetes són un parell de vegades més gran que la Terra, i molts són diverses vegades més gran que Júpiter. El fet que la majoria d'aquests planetes són molt més grans que la Terra es pensa que és perquè els planetes massius són actualment molt més fàcils de detectar que els petits.

Com es detecten?

Fins fa poc no ha estat possible veure els exoplanetes directament, ja que són a grans distàncies i en general eclipsats per la seva estrella mare, per aquest motiu s'utilitzen altres formes de detecció.

Els mètodes amb més èxit han estat els de mesurar la caiguda en la brillantor d'una estrella quan un planeta es mou davant d'ell, o en detectar el "balanceig" en la posició d'una estrella causada per l'estirada gravitatoria d'un planeta.

A causa del efecte Doppler rebem la llum de l'estrella a una longitud d'ona més llarga, ja que es mou una mica lluny de la Terra i en una longitud d'ona més curtes a mesura que avança cap a nosaltres, la forma en que canvia la longitud d'ona es pot utilitzar per calcular la massa de la planeta.

Quan una estrella es mou cap a un observador, els intervals entre les ones de llum descendeix de forma consecutiva, i la llum es detecta amb una major freqüència (o longitud d'ona). A mesura que s'allunya l'augment de intervals i la llum es detecta una freqüència més baixa (o menor longitud d'ona). L'import pel qual aquests canvis depèn de la rapidesa amb que l'estrella es mou, que a la vegada, depèn de la massa del planeta.

Podrien mantenir la vida?

Es pensa que la vida requereix aigua líquida, així que les condicions han de ser perfectes (ni molt calent, i no massa fred). La distància d'una estrella a la qual un planeta podria estar a la temperatura correcta és conegut com la "Zona rínxols d'Or ", o més prosaicament la zona habitable. Això varia amb la mida de l'estrella (per a les estrelles més grans i més calentes és més lluny). Els candidats més coneguts de planetes que es troben en zones habitables son en l'òrbita de nanes vermellas, unes estrelles amb una massa inferior a la meitat del sol.

El Telescopi Europeu Extremly Large Telescope - un telescopi revolucionari que serà el més gran del món amb un mirall de 42 m de diàmetre - i el Telescopi Espacial James Webb buscarà planetes semblants a la Terra, entre els exoplanetes que s'ha anat descobrint.

El Telescopi Europeu estarà ubicat o a Xile o a les Illes Canàries i s'espera que estigui acabat el 2016. Ens donarà un millor coneixement de l'espai, fins i tot millor que el telescopi espacial hubble.

El sol vist a través del satèl·lit SDO

2010-04-24T16:36:00.008+02:00

El passat 11 de febrer la Nasa va llençar el satèl.lit SDO ( Solar Dynamics Observatory ) per estudiar el clima espacial i la seva interrelació amb la Terra.
La veritat es que els vídeos valen molt la pena, mai fins ara havíem pogut veure el sol amb tant detall. Es una noticia importantíssima, que suposo passara desapercebuda entre tant futbol i corruptela política, però... resulta que el sistema solar depèn única i exclusivament del sol, aixi que val la pena saber-ne com més coses millor.

En el primer vídeo podem veure un filament solar espectacular durant una erupció fallida, on el material expulsat torna a caure dins el sol pel seu propi pes.
El diàmetre de la terra es 100 vegades menor que el del sol, doncs be, veient les imatges, dins l'erupció cabrien unes 15 terras posades en fila d'esquerra a dreta:

Aquí es veu una erupció solar. L'atmosfera solar i els seus gasos ionitzats son expulsats violentament. Els colors representen diferents temperatures (2, 1.6 i 1 milió de º C) obtingudes amb diferents filtres:

Una altra presa de l'erupció on també veiem els camp magnètics, una miríada "d'imants solars", repartits per la superfície del Sol: aquestes regions blanques (pols positius) i negres (negatius) en un fons gris. Per això, recorrem les diferents capes de l'atmosfera pujant en alçada i temperatura:

Les imatges originals no tenen color. S'han escollit diferents colors per representar diferents filtres o temperatures. Els vídeos en el seva millor qualitat els podeu trobar en aquest enllaç. Cliqueu, de veritat val la pena.

L'univers elegant

2010-04-23T16:58:00.007+02:00

Brian Greene "L'Univers Elegant. Supercordes, dimensions ocultes i la recerca d'una teoria final", de l'Editorial Crítica.Barcelona. 2007.
En aquest llibre s'ens explica com amb el naixement de la teoria de cordes es va aconseguir un avanç importantíssim, un principi de compatibilitat entre les dues grans teories actuals de la física, la relativitat general i la mecànica quàntica que semblaven incompatibles. La presumpció que les partícules no eren puntuals sinó el resultat d'una corda vibrant, eliminava els molestos infinits associats als camps propers a les partícules puntuals, a més introduïa de forma natural a la partícula missatgera de la gravetat: el gravitó, una partícula de massa zero i spin 2, predita per la relativitat general. La teoria de cordes resultava ser una teoria quàntica i gravitatòria.
Des dels inicis de la teoria de cordes, com una mena de entelèquia matemàtica per explicar les interaccions entre els components dels hadrons (nucleons, com protó i neutró), fins a la seva proliferació en cinc tipus diferents de teories i el naixement de la teoria M que les engloba, l'aventura científica que suposa ha captivat a milers de científics de tot el món. Involucra la física amb les matemàtiques més abstractes, que encara no han estat descobertes, i en aquesta intricada camí trobem un veritable geni en ambdues disciplines: Edward Witten.
En el camí s'ha trobat una estranya simetria anomenada dualitat T, o de radi gran / radi petit, per la qual les propietats físiques de cert tipus de corda, en un univers dotat d'una dimensió circular de radi R, són absolutament idèntiques a les propietats físiques d'un altre tipus de corda en un univers dotat d'una dimensió circular de radi 1 / R. Les cinc teories de cordes existents, juntament amb la teoria M, hi ha duals entre si i unides en un sol marc teòric.
Les onze dimensions espai-temporals de la teoria M i la forma en què s'enrotllen les dimensions ocultes en els espais de Calabi-Yau ens indiquen que la unitat cosmològica de les forces fonamentals s'aconsegueix més fàcilment utilitzant el marc de la teoria M. Però les cordes ja no estan soles, la teoria M inclou altres objectes: membranes vibratòries bidimensionals, bombolles tridimensionals que s'ondulen, anomenades tribranas, i a més una gran quantitat d'altres ingredients diversos.
Es un magnific llibre de divulgació física, per a tots el públics ( sense matemàtiques, vaja, apte per a tota la població ).
Per a la gent amb disfuncionalitats neuronals o dificultats per a la lectura, aquí teniu uns enllaços al documental "l'univers elegant" basat en el llibre.

Parte 1, El sueño de Einstein
Parte 2, La clave está en la cuerda
Parte 3, Bienvenido a la 11ª dimensión

Descobert un nou element

2010-04-11T22:31:00.002+02:00

Científics de Rússia i els EUA han observat l'existència fugaç d'un nou element amb 117 protons, produïda pels ions de calci al ser disparats contra un objectiu radioactiu. El descobriment omple un buit notable a la taula periòdica i reforça la idea que els nuclis superpesats rics en neutrons podrien ser molt estables, potser amb temps de vida de molts milions d'anys.

Abans de 1930 la taula periòdica es va omplir completament amb elements naturals, el més pesat va ser l'urani amb 92 protons. Des de llavors els experiments de física nuclear han donat 26 elements més. A principis de la dècada de 1990 els científics del laboratori GSI a Darmstadt, Alemanya, van sintetitzar els elements 107 al 112, i en els experiments del l'última dècada l'Institut Conjunt per a la Recerca Nuclear a Dubna, Rússia, han afegit els elements 113-116 i 118.

Els descobriments van ser fets per Dubna disparant raigs del rar isòtop del calci-48 contra objectius d'ions pesants. Tenit una alta proporció de neutrons a protons (28 versus 20), el calci-48 es fusiona amb nuclis blancs de forma més fàcil perquè no troba repulsió de Coulomb. Però també produeix més elements pesants de neutrons que altres tipus de projectils, la qual cosa és significatiu perquè el shell-model del nucli prediu que els elements superpesats es tornen més estables quan tenen més neutrons - assolint un pic, o "illa d'estabilitat ", a 184.

Fins ara, però, l'element 117 es va mantenir sense descobrir. Això és així perquè el material necessàri per la seva producció - berkeli-249 - és en si molt difícil de generar. Però els científics de Dubna i el Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia han produït 22 mg de la substància després de completar un programa experimental de dos anys que va incloure una intensa irradiació de neutrons. Després de preparar el berkeli 249, els investigadors el van bombardejar amb calci-48 durant 150 dies, utilitzant el ciclotró d'ions pesants de Dubna.

Oganessian i els seus companys van observar els signes reveladors de les cadenes de desintegració de dos isòtops de l'element 117 - una d'elles amb 176 neutrons i els altres 177.

Curiosament, el nou element 117 amb 177 neutrons,( l'isòtop més ric en neutrons produït fins ara ), té una vida mitjana (a 78 μs) que és 87 vegades més llarg que el de l'element 118 amb un neutró menys. A més, els isòtops nous de 115, 113, 111, 109 i 107 observats a Dubna, cada un té un o dos neutrons més dels isòtops d'aquests elements detectats prèviament i la seva vida mitjana es 2.5-42 vegades més.

El planeta pla

2010-04-11T00:42:00.004+02:00

Es tracta d'un curiós exercici geomètric que, a la meva manera de veure, ens intenta mostrar què passaria si ens trobem amb una quarta dimensió. Però com això és certament complicat, és millor centrar-nos al cas que ens presenta el vídeo: què passa quan un ésser tridimensional es topa amb un planeta bidimensional.

La senyal WOW

2010-04-08T16:12:00.004+02:00

Senyores i senyors, amb vostès la senyal WOW.
En el post del projecte SETI us he parlat de la senyal wow, i que es aixo?
El WOW es el nom amb que es coneix l'únic missatge rebut a data d'avui que podria tenir un origen extraterrestre enviat per éssers intel·ligents.
El 15 d'agost de 1977, a les 23:16, el radiotelescopi bigear, va rebre durant exactament 72 segons, una senyal de radio d'origen desconegut, provinent de la zona oest de la constel·lació de sagitari amb una intensitat 30 vegades superior al soroll de fons rebut normalment.
La senyal va ser registrada en una secció de paper continu. Tres dies desprès, el professor Jerry Ehman, de la universitat d'Ohio, que treballava com a voluntari al projecte SETI, ho va trobar, i de la sorpresa, va escriure WOW, al costat de la senyal. D'aquí el nom de "Senyal WOW".
A dia d'avui, encara no se sap si la senyal es d'origen extraterrestre o nomes una anomalia.
Tots els intents posteriors d'obtenir un altre senyal de la mateixa regió del espai han resultat infructuosos.
Tenim veïns a la constel·lació de sagitari? No estaria malament, oi?

Projecte SETI i homes verds.

2010-04-08T15:46:00.006+02:00

No es pot parlar de l'equació de Drake, sense parlar del projecte SETI (Search for Extraterrestrial intelligence ). L'impulsor d'aquest projecte es, com no, Frank Drake i l'universitat de Berkeley.
A primera vista, el projecte pot semblar una "frikada", però, resulta que el patrocinador es ni mes ni menys que la NASA, si si. Ara la cosa cambia oi?
El projecte SETI busca rastres de vida intel·ligent analitzant senyals electromagnètiques capturades per diversos radiotelescopis. A data d'avui no s'ha trobat ni rastre de vida intel·ligent, a excepció de la "senyal WOW" ( mes endavant us ho explico ).
A mes, es un projecte on hi col·laboren milions de persones de tot el mon. Com? Amb la xarxa BOINC (Berkeley Open Infrastructure for Network Computing), un sistema que permet que usuaris d'arreu del mon es descarreguin paquets d'informació captats pel super radiotelescopi de Arecibo, i, mentre l'ordinador esta inactiu, analitza les dades.
Hi ha mes de 5 milions d'usuaris repartits en 200 països, ajudant amb el projecte. El 4 de desembre de 2006 el programa operava a 310 teraflops.
Si algú esta interessat en col·laborar, us podeu descarregar el programa en aquesta pagina:
http://setiathome.berkeley.edu/

Sense Paraules

2010-04-07T16:30:00.002+02:00

Senzillament genial !!!
El ultimo big bang me pillo en misa !!!!

Equació de Drake i vida extraterrestre.

2010-04-04T23:36:00.017+02:00

Hi ha vida extraterrestre?
Per tal de contestar aquesta pregunta, el radioastronom Frank Drake va idear una equació amb el propòsit de intentar estimar la quantitat de civilitzacions amb possibilitats de conèixer la manera d'emetre i rebre emissions de radio detectables.
L'equació, que va ser ideada l'any 1961, identifica els factors específics que, es creu, tenen un paper important en el desenvolupament de les civilitzacions. Tot i que en l'actualitat no hi han dades suficients per resoldre la equació, la comunitat científica ha acceptat la importància com a primera aproximació teòrica al problema, i diferents científics l'han utilitzat com a base per a plantejar diferents hipòtesis.

Pensem que el nostre sol es nomes una estrella de les estrelles observables del nostre univers i la via lactea es nomes una de les 500.000.000.000 galàxies del univers. Aixi doncs, a primera vista, sembla que hi ha d'haver molta vida extraterrestre !!! Però... no. Ara veurem el per que.

L'equació de Drake diu:

On N representa el nombre de civilitzacions que es podrien comunicar a la nostra galàxia.

Ara analitzem els factors que formen l'equació:

es el ritme anual de formació d'estrelles "adequades" a la galàxia per tenir vida al seu sistema solar.

es la fracció d'estrelles que tenen planetes en orbita.

es la fracció d'aquests planetes orbitant dins la "ecosfera" ( es a dir, en una orbita suficientment allunyada de l'estrella per no ser massa calent, i suficientment aprop com per no ser massa fred per albergar vida ) de l'estrella.

es la fracció de planetes dins la ecosfera que han desenvolupat vida.

es la fracció de planetes dins la ecosfera amb vida, que han desenvolupat vida intel.ligent.

es la fracció de planetes dins la ecosfera amb vida intel.ligent, que ha desenvolupat una civilització capaç de crear tecnologia e intenta comunicar-se.

es el lapusus de temps, mesurat en anys, durant el qual una civilització intel.ligent i comunicativa pot existir.

Amb aquest paràmetres, Drake, va fer una estimació inicial del possible nombre de civilitzacions intel·ligents que poden haver a la via lactea. Ho va fer assignant els següents valors a cada paràmetre ( cal dir, que el resultat es sorprenent. ):

( 10 estrelles es formades per any )

( la meitat d'aquestes estrelles tenen planetes orbitant )

( cada una de les estrelles amb planetes te 2 planetes orbitant )

( el 100% d'aquests planetes poden desenvolupar vida )

( nomes el 1% desenvoluparia vida inteligent )

( nomes el 1% d'aquesta vida inteligent es podria comunicar )

( cada civilització perduraría 10.000 anys transmatent missatges )

Ara apliquem els valors a la equació:

Doncs si, nomes 10 possibles civilitzacions detectables en 500.000.000.000 galàxies.

No cal dir, que tant l'equació com el resultat donat per Drake va ser causa d'un munt de controvèrsies i discussions dins la comunitat científica.
Degut a la falta d'evidències i al avanç de la tecnologia, avui en dia els paràmetres han anat variant.
La Nasa i l'Agencia espacial europea, han detectat que el nombre de producció d'estrelles adequades per al desenvolupament de vida es de 7 per any. Tenint en compte que les estrelles aptes per a la vida son les de tipus K y G, i que el 12,1% son del tipus K i 7,6% son del tipus G, llavors nomes el 19,7% d'aquestes 7 estrelles son "apropiades" per al desenvolupament de vida intel.ligent. Aixo encara redueix mes les possibilitats de contactar amb vida intel.ligent.
Aixi doncs, encara que l'univers conegut sembla immens, les possibilitats de trobar altre vida intel.ligent son molt escasses. Sent aixi, si hi hagués alguna civilització que ens visites, dubt-ho molt que es dediques a abduir grangers de wisconsin per fer-los exploracions amb sondes anals !!!

Un video de les primeres col.lisions al LHC

2010-04-04T21:28:00.002+02:00

Al video es pot veure l'estructura física de l'experiment CMS i una col.lisió observada el pasat 30 de març al LHC a 7 TeV.

Imatges de la primera col.lisió al LHC

2010-03-31T23:10:00.007+02:00

Aquí es pot veure les imatges publicades a la web del cern de la primera col.lisió al detector CMS ( Compact Muon Solenoid ) del LHC. El punt groc d'on surten totes les trajectòries es el punt d'impacte dels protons, i les barres de colors blaus i vermells corresponen als calorímetres que mesuren l'energia. Ara s'ha d'esperar als anàlisis del equip de físics i veure quins resultats s'obtenen.

Antimatèria

2010-03-31T15:42:00.008+02:00

Dedicat a en quark

Aquest dies tothom esta pendent del Cern degut al experiment del LHC i el Higgs. Però no nomes del Higgs viu el Cern !!!
També estan creant i estudiant la antimatèria. I, que es la antimatèria? Doncs ni mes ni menys que la matèria feta d'antipartícules.
Si. Es una resposta molt curta, aixi que intentarem ampliar-la una mica.
Tot va començar amb en Paul Dirac ( l'home de la foto ) el 1928.

Dirac era un físic teòric genial, que fent càlculs intentant unificar la relativitat i la quàntica matemàticament va trobar el que ara anomenem "equació de Dirac". Una equació, el resultat de la cual descrivia un electró, però, amb dues solucions diferents. Una negativa, que descrivia l'electro que coneixem, i un altre totalment simètrica però positiva ( oooohhhhh !!! ).
Aixi dirac va concloure que si les equacions no mentien ( que no solen fer-ho ), en algun lloc tenia que existir una partícula idèntica al electró però amb carrega positiva, i... uns cinc anys desprès d'aquesta predicció es van observar per primera vegada els positrons ( electrons de carrega positiva ).
Doncs be, si existien els positrons, també la resta de partícules que formen la matèria havien de tenir una partícula simètricament igual però de diferent carrega. I aixi es.
I ara ve quan la gent es pregunta: doncs si hi ha antimatèria, on es?
Tornem al Big Bang. Tal i com ho coneixem avui en dia, ara fa uns 14 bilions d'anys, tot va començar en un estat de temperatura i densitat infinits. Tot era energia concentrada en un punt fins que, "bang" !!! I l'univers es va començar a expandir i refredar-se. I per una certa quantitat d'energia es va transformar en matèria, mentre que un altre quantitat es va transformar en anti-materia.
Aquí cal dir que quan una partícula de matèria topa amb la seva antipartícula, ambdues es destrueixen formant energia. Llavor, si durant el big bang es va crear tant matèria com antimatèria, si hagués estat del tot simètric, les partícules de matèria i antimatèria s'haguessin estat destruint unes a altres creant energia fins arribar a un punt d'equilibri tèrmic on res existiria.
Però evidentment no va ser aixi, per que, existim !!!
Aixi doncs, que? Una asimetria en les lleis de la natura. Per cada mil milions d'antiparticules, es van formar mil milions mes una partícules de matèria. Aquests milers de milions de partícules es van aniquilar entre elles, però la resta de partícules de matèria que no tenien parella, van sobreviure creant els primer àtoms, planetes, galàxies i l'univers tal i com el coneixem ara.
Aixo es sap que es aixi gracies a les probes de fons de radiació de microones. Aquest fons son els fotons que ens arriben a la terra des-de l'altre extrem de l'univers, i que es van generar dins la "sopa" de partícules i antipartícules. Per cada partícula que s'observa de matèria a la galàxia, es poden comptar mil milions de fons de radiació de microones.
Però be, la pregunta era, on es ara l'antimatèria? Doncs la resposta es, enlloc.
La unica antimatèria que existeix es la que es crea artificialment en laboratoris con el Cern.
Però es una cosa tremendament complicada.
En les col.lisions del accelerador, es crea tant matèria com antimatèria, però aquesta ultima, en topar amb qualsevol partícula de matèria, es destrueix. Llavors el que es fa, es, mitjançant camps electromagnètics, s'ailla l'antimatèria, i es refreda fins pràcticament frenar-la. I ajuntant antielectrons i antiprotons han arribat a crear antihidrogen, i actualment, tot i que quasi tots els recursos estan posats en trobar el Higgs, una part del Cern esta experimentant amb l'antihidrogen.
Com afecta la gravetat a l'antimatèria? existeix l'antigravetat? Podrà l'antimatèria alguna dia ser una font d'energia neta i viable?
Aixo nomes el temps ho dirà, però actualment, la tecnologia de l'antimatèria ja s'aplica als hospitals amb la Tomografia d'emissio de positrons, per detectar el càncer. I el que fan es injectar al pacient un material radioactiu que al desintegrar-se dins el cos, emet un positró. Aquest, al estar dins el cos, troba matèria i s'aniquila creant un foto, que es detectat pel receptor creant una imatge de l'interior del cos.
Curiós, no?

I que redimonis es el bosó de Higgs?

2010-03-31T00:24:00.002+02:00

Avui algú m'ha preguntat perquè l'experiment del LHC es tan important. Jo li he respost: doncs per trobar el bosó de higgs. I ell s'ha quedat mirant amb cara de no entendre res.
Aixi doncs, crec que val la pena explicar de forma breu, que es el bosó de higgs.

Doncs és, ni mes ni menys, la peça fonamental que falta per a encaixar el model estàndard de la física de partícules. M'explico: Des de fa desenes d'anys els físics han anat trobant i caracteritzant totes les partícules fonamentals que existeixen (quarks, electrons, gluones, muones, etc...), i formulant les lleis que regeixen les seves propietats i comportament. Tot això constitueïx un model estàndard que els encaixa molt bé, si no fos per un lleuger detall: segons les seves equacions aquestes partícules no tenen massa! Com? Si; el model estàndard tal com es troba en aquests moments no pot explicar ni la gravitació ni per qué algunes partícules posseïxen massa (com l'electró o un quark) i unes altres no (com el fotó).
Bé, sí pot explicar-lo, sempre que existeixi una partícula hipotètica anomenada... bosó de Higgs, que seria la responsable de donar massa a la resta de partícules. Així encaixaria tot (o gairebé). El bosó de Higgs no ha estat detectat experimentalment encara, però el model estàndard el prediu, i tot apunta que quan el LHC sigui capaç de rastrejar la regió d'energies en la qual se suposa es troba el bosó de Higgs, el trobarà.

I si no el troba? Doncs potser ens haurem de replantejar el model estàndard de física de parícules.

LHC

2010-03-30T23:53:00.003+02:00

Avui, dia 30 de març de 2010, el LHC ha aconseguit estabilitzar, enfocar i fer col·lisionar dos feixos de protons a 3,5 TeV cada un, aconseguint per primera vegada a la historia de la humanitat col·lisions a 7 TeV dins un laboratori i recrear els instants posteriors al Big Bang.

A la tarda d'avui, LHC ha estat funcionant amb dos feixos estables i generant col·lisions durant mes de una hora, durant la cual, els diferents detectors repartits pel LHC han registrat milers d'esdeveniments.

Si tot va be, l'accelerador treballarà amb aquesta energia durant els pròxims dos anys. Desprès pararà durant uns mesos per preparar-se per la següent ronda doblant l'energia, es a dir, a 14 TeV. Pensem que 1 ev equival a l'energia cinètica d'un electró al ser accelerat per una diferencia de potencial en el buit de 1 volt. Per tant, .

Aquest ha estat un moment molt esperat, les dades que ja s'estan recollint podrien cambiar la concepció de la física i la percepció que tenim del univers.

Perquè no ens podem tele-transportar?

2010-03-23T22:15:00.005+01:00

A tots ens agradaria poder disposar d'un sistema de tele-transport. Seria una manera molt rapida de desplaçar-nos entre grans distancies en un temps record. Però el tele-transport topa amb la realitat de les lleis físiques, que, ara com ara, neguen la seva existència.
El primer que caldria per tele-transportar-nos, seria descompondre el esser humà en els àtoms que el componen, cosa que requereix una grandiosa quantitat d'energia, similar a la de una bomba atòmica, amb totes les desastroses conseqüències que aixo suposaria.
Per obtenir tal quantitat d'energia, el cos humà s'hauria d'escalfar fins a temperatures molt elevades.
A més a més, els àtoms s'haurien de moure junts i molt lentament. Seria tremendament complicat fer-ho individualment i altes velocitats.
Una solució a aquest problema seria registrar la posició de cada àtom i la seva activitat. Desprès, transportar la informació a un altre grup d'atoms en el lloc on ens volguéssim tele-transportar per fer una nova copia. No seria ben be un tele-transport, sinó una duplicat de la persona. Clar que sempre es podria eliminar a un....
Seria un possibilitat interessant, però topem amb una llei fonamental de la mecànica quàntica: El principi d'incertesa de Heisenberg, on s'afirma que, a nivell atòmic, es impossible registrar on es i que esta fent cada àtom d'un cos al mateix temps.
Aixi doncs, almenys de moment, el tele-transport haurà d'esperar.

Moviment amb acceleració constant

2010-03-23T11:22:00.014+01:00

El moviment d'una partícula que te acceleració constant es molt corrent a la natura. Per exemple, prop de la superfície de la terra tots els objectes cauen verticalment amb acceleració de la gravetat constant ( sempre que es pugi despreciar la resistència de l'aire ). Si una partícula te una acceleració constant a, la seva acceleració mitja en qualsevol interval de temps es també a. Es a dir:

Si la velocitat es en el temps t=0 i v al cap de cert temps t, la acceleració corresponent es:

Si reajustem algebraicament aquesta equació obtenim v en funció de t:

Per una acceleració constant, la velocitat varia linealment amb el temps i la velocitat mitja es el valor mig de les velocitats inicial i final. ( Aquesta relació es valida nomes si la acceleració es constant.) Si es la velocitat inicial y v la velocitat final, la velocitat mitja serà:

El desplaçament serà:

Podem eliminar v substituint de la equació

Per tant el desplaçament es:

El terme representa el desplaçament que tindria lloc si a fos 0 i el terme es el desplaçament addicional degut a la acceleració constant.
Eliminant t de i s'obté una expressió entre , a, v i .
De la equació , i substituint en obtenim:

es a dir:

Aquesta ultima equació es molt útil, per exemple, si es tracte de determinar la velocitat d'una pilota que s'ha deixat caure des-de certa altura x quan no ens interessa saber el temps de caiguda.

Acceleració i Acceleració instantània.

2010-03-22T11:11:00.013+01:00

L'acceleració es la tasa de canvi de la velocitat instantània. Quan, per exemple, un conductor prem el pedal del accelerador del seu cotxe, espera cambiar la velocitat. L'acceleració mitja en un interval particular de temps , es defineix com el cocient entre on . Es a dir:

L'acceleració te les dimensions de una longitud dividida pel temps al quadrat. La unitat del Sistema internacional es . Podem escriure la equació com . Per exemple, si decidim que una partícula te una acceleració de , vol dir que, si parteix del repòs, desprès de 1 s es mourà a una velocitat de , desprès de 2 s, ho farà amb una velocitat de i aixi successivament.
L'acceleració instantània es el limit del quocient quan tendeix a 0. Si representem la velocitat en funció del temps, l'acceleració instantània en el temps t es defineix com la pendent de la línia tangent a la corba d'aquell temps:

L'acceleració es, per tant, la derivada de la velocitat vectorial respecte el temps . Com la velocitat es també la derivada de la posició x respecte a t, l'acceleració es la segona derivada de x respecte t, .
Aixo es pot veure escrivint l'acceleració com i substituint v per .

Si l'acceleració es 0, no hi ha canvi de velocitat amb el temps, es a dir, la velocitat es constant. En aquest cas, la corba de x en funció de t es una línia recta. Si l'acceleració no es nul.la, però es constant, la velocitat varia linealment amb el temps i la corba de x en funció de t es quadràtica amb el temps.

Astrofotografies d'en Francesc Pruneda.

2010-03-20T19:11:00.009+01:00

Aquesta tarda en Francesc m'ha enviat unes magnifiques fotografies astronòmiques i no m'he pogut estar de penjar-les aquí. Son realment bones.
Podeu trobar l'enllaç a la seva web en la secció d'enllaços del bloc. Val molt la pena fer-hi una ullada. I ja posats dir que en Francesc es membre de l'agrupació d'afeccionats a l'astronomia de Girona www.astrogirona.com. Espero que us agradin tant com a mi.

Perquè no es pot superar la velocitat de la llum?

2010-03-19T19:12:00.008+01:00

L'altre dia vaig fer una ressenya sobre el llibre "La física de Star Trek" on es parlava del motor de curvatura i els viatges a la velocitat de llum. Doncs be, la pregunta que m'he fet avui es: es pot igualar o superar la velocitat de la llum?
La resposta es NO.
La teoria de la relativitat postulada per Einstein determina que, al accelerar un cos, aquest es torna mes pesat i necessita més energia per continuar l'acceleració. Es com una especie de cercle viciós, a més velocitat, més pes, i a més pes, més energia per continuar l'acceleració.
Al apoximar-se a la velocitat de la llum, la massa d'un cos tendeix a infinit, i per tant, requeriria infinita energia per moure's. Cosa que es impossible. Tan mateix, també s'ha de tenir en compte el fet que l'espai, es contrau i s'expandeix, aixi doncs, un cos pot moure's respecte a objectes molt llunyans a velocitats superiors a la llum, per que no es el cos el que es mou a traves del espai, sinó l'espai que hi ha entre els dos objectes el que es contrau o s'expandeix. De fet, en principi, seria possible moure's respecte a objectes molt llunyans sense moure's en absolut. En aquest mateix instant, com l'univers s'esta expandint, hi ha llocs dels quals ens estem allunyant a la velocitat de la llum, per que l'espai que hi ha entre nosaltres i aquests objectes si es pot expandir a aquesta velocitat.
Un altre conseqüència de moure's a velocitats pròximes a la llum ( mai iguals o superiors ) es el fet que el temps es ralentitza. El gran problema de qualsevol civilització que envies alguna nau tripulada viatjant a velocitats pròximes a la de la llum seria que a la tornada, la tripulació probablement no trobaria ningú esperant-los.

La velocitat relativa

2010-03-18T12:53:00.011+01:00

Si estem sentats en un avió que es mou a 800 km/h cap el est, la seva velocitat també serà de 800 km/h cap el est. En cambi, 800 km/h cap al est podria ser la seva velocitat relativa respecte la superfície de la terra o la seva velocitat relativa al aire exterior del aparell ( si l'avió vola dins una corrent a chorro, aquestes dues velocitats poden ser diferents.) Per tant, per especificar la velocitat d'una partícula, s'ha d'especificar també el sistema de referència. En el exemple anterior s'han concretat tres sistemes de referència: la superfície de la terra, l'aire exterior del avió i el propi aparell.
Per medir la posició d'un objecte es fan servir eixos de coordenades fixes a sistemes de referència. La posició d'un viatger, si esta sentat al seu seient, es constant, en relació a un sistema de coordenades horitzontal respecte al avió. En cambi, per un sistema de coordenades horitzontal fixe respecte la superfície de la terra o per un sistema de coordenades horitzontal fixe respecte d'un globus que flota en l'aire exterior al avió, la posició del viatger cambia contínuament. Si es tenen problemes per imaginar un sistema de coordenades fixe en l'aire exterior, imaginat un sistema lligat a un globus que flota a l'aire. L'aire i el globus estan en repòs mutu, per tant formen un sistema de referència únic.

Si una partícula es mou amb velocitat en relació al sistema de coordenades A i aquest es mou amb velocitat en relació a un altre sistema de coordenades B, la velocitat de la partícula relativa a B es:

Per exemple, si una persona nada en un riu paral·lelament a la direcció del corrent, la seva velocitat relativa a la riba es igual a la velocitat vectorial a l'aigua més la velocitat de l'aigua relativa a la riba :

Si la persona nada a 2 m/s contra corrent i la velocitat vectorial de l'aigua relativa a la riba es de 1,2 m/s, la seva velocitat respecte la riba serà , on haguem escollit la direcció de la corrent en sentit positiu.
Una gran sorpresa per als científics del segle passat va ser el descobriment de que la equació:

era nomes una aproximació. Un estudi de la teoria de la relativitat va mostrar que la expressió exacte per a les velocitats relatives es:

on es la velocitat de la llum al buit. En tots els casos del dia a dia amb objectes macroscòpics, les velocitats son menors que C, aixi les dues equacions coincideixen. Peró en casos
on les velocitats son molt altes, com la d'un electró o la velocitat de galàxies distants que s'allunyen de la terra, la diferencia entre ambdues equacions pot ser molt important i per tant s'utilitza la segona per la seva precisió.

La física de Star Trek

2010-03-18T00:19:00.006+01:00

Física i ciència ficció de la bona. Gran llibre de divulgació que analitza i explica tots els fenòmens que apareixen a la coneguda sèrie de TV.
Aquest llibre ha esta escrit per Lawrence Krauss, doctor en física pel MIT amb una interessant introducció de Stephen Hawking, un celebre fan de la sèrie.
Seria possible el motor de curvatura? Ens podem tele-transportar? Els phasers poden existir?
Per respondre aquestes preguntes, el doctor Krauss utilitza les lleis de la física per argumentar si en un futur tot això seria possible. Es bastant curiós i divertit descobrir les respostes que es donen, algunes son d'allo mes sorprenents.
Cal dir que el text en cap moment es fa pesat, i tampoc toca els conceptes des-de el punt de vista matemàtic, tot es tractat de manera divulgativa i "apte" per a tots els públics. Estic segur que el senyor Spock al·lucinaria llegint aquest text !
Publicat l'any 1995, es va convertir en un best-seller als estats units, on ha venut mes de 200.000 copies. Fins i tot la BBC el va fer servir com a base per una producció de TV.
La idea d'escriure el llibre, li va donar el seu editor, que li va suggerir de broma un llibre de física basat en Star Trek, Krauss s'ho va prendre seriosament i... el resultat ha estat immillorable.

The big bang theory

2010-03-18T00:01:00.006+01:00

Un video en clau d'humor de la sèrie "the big bang theory" on "s'explica" la teoria del gat de Schrödinger. Brutal !!!

LOST i la física

2010-03-03T12:01:00.006+01:00

Estem a l'ultima temporada de la serie LOST, tots pendents del final. La gran pregunta que tothom es fa és, com acabarà?
Analitzant la serie desde un punt de vista científic, cal dir que tot gira entorn a un efecte de la mecànica quàntica anomenat "efecte casimir". Aquest fenomen a estat demostrat en la vida real i consisteix en que dos objectes metàl.lics separats per una distància mínima comparada amb la dels objectes s'atrauen mitjançant una força que apareix per efecte del buit quàntic.
En la sèrie, en un vídeo de la iniciativa dharma, apareix un personatge, el doctor Edgar Halliwax, i fa referència a una "matèria exòtica" que estaria acumulada en un punt de la illa creada gràcies al efecte casimir.
Ara pensem en la relativitat general d'einstein. La teoria diu que l'estructura del espai-temps admet el concepte de "forat de cuc". Imagina una fulla de paper que represent l'espai-temps. La terra està en un extrem del paper, i al altre, una galàxia a bilions d'any llum. Si per alguna Raó, la fulla es doblegues, el punt on es troba la terra, i el punt on es troba l'altre galàxia s'acostarien fins tocar-se i es podrien connectar a traves d'un forat de cuc.
En la teoria, els forats de cuc son coneguts desde el 1917 com a solucions matemàtiques a les equacions d'einstein, i es creu, que de produir-se, no serien estables, es col.lapsarien al entrar en contacte amb la matèria comú que coneixem. Però, si existís una matèria amb propietats diferents a la matèria coneguda, es a dir, que en comptes de ser atreta per les forces electromagnètica fos repel·lida, el forat de cuc seria estable.
Aquesta matèria podria ser la "matèria exòtica", a la que es referixen a la serie, i podria estar inspirada en la "antimatèria", una Massa formada de antipartícules i amb propietats diferents a la matèria que coneixem.
L'antimateria es real, al institut CERN de suïssa, s'ha pogut recrear, i s'esta experimentat amb ella.
Tot aixo ens porta a la conclusió que, en la sèrie, l'illa es capaç de crear forats de cuc i fer que els personatges viatgin en el temps, fent possible la creació de dues lineas temporals en dues realitats diferents.
La qüestió es, com acabarà? Serà un final amb una base científica solida com ha estat fins ara la sèrie? Esperem que si !!!

Apart de la trama principal de la sèrie, amb els viatges temporals, trobem tot una sèrie de referències científiques fascinants.
4 8 15 16 23 42. Aquests números no deixen de aparèixer en tota la sèrie i son una clara referència a la equació Valenzetti. Aplicada al context de la sèrie, farien referència a la predicció de la destrucció del esser humà ( 4 anys, 8 mesos, 15 dies, 16 hores, 23 minuts i 42 segons. )

Un altre curiositat, son els noms d'alguns personatges.
Daniel Faraday (un jove físic a la sèrie que aparentment entén que passa a l'illa ) una clara referencia a Michael Faraday, físic investigador de l'electromagnetisme.
George Minkowski ( oficial de comunicacions del vaixell que arriba a l'illa ) Hermann Minkowski, matemàtic especialista en la teoria de la relativitat.
Eloise Hawking ( mare de Daniel Faraday a la serie ) una clara al·lusió a Stephen Hawking.

Potser el gran triomf de la sèrie es com ficció i realitat es fonen en una fina línia quasi imperceptible per l'espectador, sobretot per l'espectador amb inquietuds científiques.
Haurem d'esperar fins al Maig per saber com acaba tot i veure si es resolen els misteris de la illa. Jo crec, donats els precedents que tot tindrà molt a veure amb la teoria del suïcidi quàntic.
Temps al temps.

La física dels superherois

2010-03-03T00:36:00.012+01:00

Sabieu que partint de l'alçada que era capaç de saltar superman en els seus primer temps es pot deduir la força de la gravetat en el seu planeta d'origen, Krypton?

Doncs bé, això i molt més es pot trobar en el llibre, la física dels superherois, escrit per el doctor James Kakalios, professor de la universitat de Minnesota ( USA ).
El Dr. Kakalios ha unit en un llibre les seves dues grans passions, la física i els còmics. Segons ell mateix explica, la lectura de còmics ha estat un gran hobby desde petit, i utilitza els superherois com a fil conductor per explicar de forma fàcil conceptes com velocitat, masa, força, inèrcia, etc...
En la introducció del llibre, s'analitza de forma breu la història dels superherois per acabar centrant-se en el superheroi més universal, Superman. Analitzant la capacitat de superman per saltar edificis, s'ens explica les lleis de la força i el moviment.
Altres superherois analitzats son spiderman, flash, l'home formiga, elektro i magneto.
Al final del llibre hi ha un divertit capítol sobre les cagades dels superherois.
Un llibre molt recomenable per passar l'estona i aprendre una mica de física.

Derivades

2010-03-01T23:30:00.015+01:00

El càlcul infinitesimal, és una branca de la matemàtica que estudia els limits, les derivades, les integrals i series infinites.
Avui ens centrarem en les derivades.

Les derivades, juntament amb les integrals, son el concepte central dins el càlcul infinitesimal i tots dos conceptes estan lligats per el Teorema fonamental del càlcul. Hi ha qui diu, que les derivades son el concepte mes important del càlcul.

Les derivades tenen moltes aplicacions diverses. S'utilitza moltissim en casos on es necessari medir la rapidesa amb que una magnitud o situació cambia. Es una eina matemàtica fonamental en física, quimica i biologia.

Suposem que tenim una funció i l'anomenem . La derivada de es .
representa la pendent de la recta tangent a la grafica de en el punt .
Geometricament parlant la pendent es la inclinacio de la linia recta que pasa per sobre el punt i que es tangent a la gràfica de .

La derivada de la funció en el punt marcat equival a la pendent de la recta tangent.
Dit d'una altre manera, és un mètode per calcular el ritme que varia una quantiat, y, ( suposem la posició d'un cotxe en una carretera recta ) respecte al canvi d'una altre quantitat x ( per exemple el temps ) quan la quantitat y ( cotxe ) cambia en relació a la quantiat x ( temps ) és una variable dependent.
Aquest cambi és el que anomenem derivada de y respecte x.

La dependència de y respecte de x significa que y es una funció de x. Si x i y són nombres reals, i si la gràfica de y es dibuixa respecte a x, tenim que, la derivada mesura el pendent d'aquesta grafica en cada punt. Es a dir : y=f(x)

La velocitat instantània

2010-02-25T16:20:00.014+01:00

La velocitat instantània pot semblar una paradoxa a primer cop d'ull. Sembla impossible poder definir la velocitat d'una partícula en un sol instant. Si està en un sol punt, com pot estar en moviment? i si no es mou, com pot tenir velocitat? Aquest problema desapareix quan entenem que, per observar el moviment i definirlo, hem d'observar la posició de la partícula en més d'un instant.
D'aquesta manera ens es possible definir la velocitat en un instant per un procés de pas al límit.
Aixi doncs, podem dir que, la velocitat instantània es el límit de la relació quan s'aproxima al valor 0.

Aquest límit, s'anomena derivada de x respecte t

Per determinar una derivada, existeix una regla molt útil.
Si aleshores podem dir que
En un moviment unidimensional la velocitat instantània pot ser positiva, negativa o nul.la.

El Número Pi

2010-02-22T23:19:00.019+01:00

El número , es un número irracional i una de los constants més importants en les matemàtiques, i s'utilitza molt en física e ingeniería.
El primer que cal preguntar-se es, d'on surt el número .
El número es la relació entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre. Per explicar-ho millor, imaginem que agafem un llauna de pepsi. Agafem un fil, i el tallem de la mida exacte del perímetre de la llauna. El número vol dir, que, el fil que hem tallat equival a 3 vegades el diàmtre de la llauna i, sobra un tallet petit, equivalent a 0,14. D'aqui el 3,14...
Al ser un número irracional, el seu valor no es pot calcular numèricament amb total precisió, sempre tindrem un altre decimal al final del últim número calculat. Com a curiositat, aqui tenim els primers mil decimals de :

3.14159265358979323846264338327950288419716939937510 58209749445923078164062862089986280348253421170679 82148086513282306647093844609550582231725359408128 48111745028410270193852110555964462294895493038196 44288109756659334461284756482337867831652712019091 45648566923460348610454326648213393607260249141273 72458700660631558817488152092096282925409171536436 78925903600113305305488204665213841469519415116094 33057270365759591953092186117381932611793105118548 07446237996274956735188575272489122793818301194912 98336733624406566430860213949463952247371907021798 60943702770539217176293176752384674818467669405132 00056812714526356082778577134275778960917363717872 14684409012249534301465495853710507922796892589235 42019956112129021960864034418159813629774771309960 51870721134999999837297804995105973173281609631859 50244594553469083026425223082533446850352619311881 71010003137838752886587533208381420617177669147303 59825349042875546873115956286388235378759375195778 18577805321712268066130019278766111959092164201989

La primera referència que es te del número , data del 1650 ac, en el famos papirus de ahmes. Un document escrit en papirus que conté problemes matemàtics bàsics, fraccions, càlculs de àreas, volums, progressions, equacions lineals i trigonometria bàsica. En aquest papirus, el valor que es dona a es de aproximadament 3,1605.

Una de les primeres aproximacions, va ser la d'Arquimedes l'any 250 ac, que va calcular que el valor estaba comprès entre i ( 3,1408 i 3,1452).
Leonhard Euler va adoptar el conegut simbol al 1737 e instantanement es va convertir e una notació estàndard fins a dia d'avui.
En l'epoca moderna, un dels mètodes per comprobar l'eficàcia dels ordinadors era utilitzarlos per calcular decimals de . L'ay 1949, un ordinador ENIAC va calcular 2037 decimals en unes 70 hores. L'any 1966 un IBM 7030 va arribar a 250.000 decimals en 8 hores i 23 minuts.
Ja en el segle XXI, l'any 2004, un super ordinador Hitachi va estar treballant 500 hores per arribar a calcular 1,351 bilions de decimals.

Tot i no ser una constant física, el número s'utilitza moltissim en equacions que descriuen principis fonamentals de l'univers.

Equació del camp de Einstein de la realtivitat general

La constant cosmològica

Llei de Coulomb

I per acabar alguns exemples de en càlcul matemàtic

Fórmula de Leibniz

Euler

Fórmula de Stirling

El desplaçament i la velocitat.

2010-02-22T16:03:00.001+01:00

En física existeixen 3 grans branques de la mecànica, que s'utilitzen per explicar tot el que ens envolta.
La mecànica Relativista, que s'utilitza per explicar els moviments i comportaments dels astres, planetes, etc... La mecànica quàntica, que explica el comportament de les partícules a nivell atòmic i subatòmic, i la mecànica Newtoniana, o mecànica clàssica, que s'utilitza per explicar el moviment del mon que ens envolta, a escala humana, per dir-ho d'alguna manera.
La mecànica clàssica es la primera que s'aprèn, i el primer concepte a tractar es el desplaçament i la velocitat en una dimensió.

Pensem en un cotxe que esta en la posició X inicial en l'instant T incial i en la posició X final en un instant posterior al T final . La variació del cotxe s'anomena desplaçament. En física i matemàtiques s'acostuma a utilitzar el simbol ( delta ), per indicar variació o increment de una magnitud. Així, la variació de x, es a dir, el desplaçament,
s'escriu:

La velocitat mitja es defineix com el quocient entre
i l'interval de temps ,
per tant:

Per exemple, un atleta corre desde el punt "a", situat a 200m de la sortida fins el punt "b", situat a 300m de la sortida. Quant surt del punt "a" el crono marca "0:01:08", i quan arriba al punt "b", el crono marca "0:01:20". Quina es la velocitat mitja del atleta?

El Desplaçament i la velocitat mitja poden ser tant positives con negatives. Un resultat positiu indica que el moviment en la direcció x es positiva.
El mòdul de la velocitat mitja, de un objecte, es el quocient entre la distància total recorreguda per el objecte i el temps total desde el principi fins el final.

La distància total i el temps total son sempre positius, per tant, el mòdul de la velocitat mitja serà sempre positiu.

Latex

2010-02-22T00:44:00.003+01:00

El llenguatge es un sistema de composició de textos, pensant especialment per a documents científics o tècnics, creat per Leslie Lamport al 1984.
Es molt útil per insertar formules matemàtiques a textos, com per exemple:

Aquí deixo un enllaç a una pagina web, on hi ha un petit programa d'edicio d'aquest llenguatge, que es molt útil alhora d'escriure en blocs, pagines web, etc....
Espero sigui d'ajuda a tots aquells interesat a utilitzar dins Blogger.

http://watchmath.com/vlog/?p=1244

Per què el gat de Schrödinger?

2010-02-21T18:34:00.002+01:00

Erwin Schrödinger, físic, 1887 - 1961
Nobel de Física 1933

Per aquells familiaritzats amb el mon de la física, no els sorprendrà gaire el nom del bloc, per a tota l'altre gent, que desconegui el famós experiment d'Erwin Schrödinger... Quina millor manera d'estrenar el bloc que explicant, a nivell divulgatiu i d'una manera molt simplificada, l'experiment.
Cal dir, primer de tot, que el més sorprenent, es que, es tracte d'un experiment imaginari.
L'any 1935, Schrörindger, va tractar d'explicar els aspectes mes "estranys" de la mecànica quàntica mitjançant una analogia.
Va idear un sistema format per una caixa tancada, opaca, que contenia un gat, una ampolla de gas tòxic, una partícula radioactiva que tenia un 50% de probabilitats de desintegrar-se al cap de una hora i un dispositiu que connectava la partícula amb l'ampolla de gas, de tal manera, que, si la partícula es desintegrava, l'ampolla es trencaria matant el gat.
Tot el sistema depenia únicament del estat final de la partícula radioactiva, que actuava sota les lleis de la mecànica quàntica. D'aquesta manera, tant el gat com la partícula estaven sotmeses a les lleis quàntiques.
Aquestes lleis diuen que, el sistema compost per el gat, l'ampolla, la partícula, la caixa, i el sistema que tot ho connectava, no es podien separar. Ja que si es separaven, el sistema original es trencava, i les medicions que es fessin sobre ell, no serien medicions del sistema original.
Tot aixo tan enrrebesat, ve a dir, que, per saber que li havia passat al gat, no es podia obrir la caixa.
Per tant, la única manera de saber que li havia passat el gat, sense obrir la caixa, era fent prediccions.
Aixo ve a explicar una propietat física, anomenada superposició quàntica, que explica que el comportament de les partícules a nivell subatòmic no pot ser determinat per una norma estricte que defineixi la seva funció de ona.

Aquesta paradoxa ha estat tema de gran controvèrsia tant entre físics com filòsofs. De fet, han sorgit moltíssimes mes interpretacions que es poden fer del experiment. Potser, la mes famosa, es aquella que interpreta que el gat es viu en una dimensió, i mort, a un altre. Fins i tot, Stephen Hawkins, ha fet conya alguna vegada amb aquest tema.